viernes, 3 de abril de 2009

TRABAJO "LOS CHICOS DEL CORO" - ENTREGA A LA VUELTA DE VACACIONES DEL 21 AL 27

Después de vista la película "Los chicos del Coro" tendréis que realizar un análisis respondiendo a las preguntas que se os plantean en el documento adjunto... debéis contestar a todas las preguntas, en castellano o en valenciano y la respuesta debe de ser lo suficientemente larga y explícita, nada de monosílabos y respuestas cortas sin argumento ni explicación.
El trabajo será entregado a la vuelta de las vacaciones, entre los días 21 al 27 de Abril como fecha tope. Por supuesto, será individual y necesitaré que en el mismo pongáis la pregunta y la respuesta. 
Ni que decir tiene que necesito limpieza, "POCAS FALTAS DE ORTOGRAFÍA", buena letra y una presentación aceptable. Podéis realizarlo con el ordenador o a mano, en castellano o en valenciano.
También os recuerdo, que a la vuelta prepararemos una melodía de los chicos del coro a voz y a flauta de la cual os dejo la partitura en los enlaces de abajo.
Que disfrutéis las vacaciones!


miércoles, 1 de abril de 2009

LOS CHICOS DEL CORO - TRABAJO INTERDISCIPLINAR (Valencià)


LA MÚSICA DE LES CHORISTES (Artículo de la revista Música y Educación).

Bruno Coulais és el compositor i director de la música de la pel·lícula. Hi ha però, una cançó, "La nuit", que és de Jean-Philippe Rameau (1683-1764), compositor i teòric francès, contemporani proper de J. S. Bach, G. F. Händel, D. Scarlatti o G. Ph. Telemann, etc. Fou el compositor francès més destacat del seu temps en l'àmbit de la música dramàtica i un innovador important de la teoria harmònica.
La major part de la banda sonora de la pel·lícula està formada per cançons que serviran perquè les canti el cor que crea Clément Mathieu, i també per il·lustrar diversos ambients en moments determinats. Bruno Coulais fa servir un cor de veus blanques, una orquestra simfònica i el piano.

La cançó que més sona és "Caresse sur l'océan". La sentim diverses vegades com a fons de diverses situacions al llarg del film. És com el leitmotiv (motiu conductor) de la pel·lícula. Per altra banda, hi ha dues peces de música importants de molta càrrega dramàtica, "L'arrivée à l'école" (l'Arribada a l'escola) i "L'incendie" (l'Incendi), que ajuden molt a situar-nos en l'escena.

Cal destacar que de totes les cançons que canten els nens, només dues són cantades A cappella (obra escrita a diverses veus sense acompanyament), les altres les acompanya el piano o l'orquestra. Totes les cançons són cantades a veus i en la majoria es poden distingir molt clarament la veu aguda i la greu.


ACTIVITATS

1.- Quina diferència hi ha entre un cor de veus blanques i un cor de veus mixtes?

2.- Quan canta Pierre Morhange sol, què fa la resta del cor?

3.- Sembla que el compositor té predilecció per dos instruments, ja que si escolteu atentament veureu que destaquen per sobre dels altres. Un és de corda pinçada i l'altre de la família de vent fusta. Sabeu quins instruments són?

4.- Per què Mathieu fa una prova de veu als nens, abans de començar a treballar?

5.- A la vostra escola canteu o potser toqueu algun instrument, o les dues coses. Creieu que és possible poder fer un cor que soni tan bé en una escola com aquella?

6.- Us heu fixat si abans de començar una cançó, Mathieu dóna el to? És possible començar sense saber el to?

7.- Si recordeu la classificació de les veus, digueu quines veus té un cor de veus blanques i quines veus té un cor de veus mixtes.

8.- Creieu que el fet de fer música en grup, pot ajudar a saber-nos relacionar d'una manera adequada els uns amb els altres?

9.- Podríeu explicar quines sensacions heu tingut amb alguna de les cançons?

10.- En la pel·lícula hi ha una cançó tradicional francesa que té una gran semblança amb la cançó tradicional catalana "En Pere Gallerí". Us heu fixat? Si podeu escolteu el CD de la banda sonora i compareu-les. És el tall número 11 "Compere Guilleri".

PARLA EL DIRECTOR

"Després del meu curtmetratge "Les tombales", estava buscant algun tema per a llargmetratge. Me'n vaig adonar que totes les notes que prenia es referien sobretot a la meva primera infantesa, a les emocions que vaig experimentar entre els quatre i els vuit anys. Per altra banda, a causa de la meva formació musical, jo tenia ganes d'explicar una història relacionada amb la música. Així que aquests dos temes, la infantesa i la música, són els que em van portar lògicament a recordar "Le cage aux rossignols" (Jean Dréville, 1945), una pel·lícula que vaig veure als set o vuit anys, entre 1970-71, en una de les dues cadenes de televisió de l'època, i que em va emocionar profundament. Gairebé oblidada, la pel·lícula ha conservat el seu encant, a més, no ha estat sacralitzada com una obra mestra del cinema francès, la qual cosa significa que la seva adaptació era menys perillosa. He mantingut, especialment, dues coses: l'emoció que provoquen les veus dels nens i el personatge del músic fracassat que malgrat tot s'esforça per canviar el món dels qui l'envolten. Això és el que m'agrada més del cinema, i el que tenen en comú les meves pel·lícules preferides: com pot contribuir un individu a millorar el món? Sé que el cinema no pot canviar les coses, però pot despertar les ganes d'intentar-ho. M'agrada veure una pel·lícula i identificar-me amb el personatge principal. L'ensenyament de Clément Mathieu no es limita a unes simples lliçons de música sinó que és una lliçó de vida. En "Les choristes" hi ha tres temes: la infantesa, la música i l'educació.

Situar la pel·lícula en aquesta data (1949) no és casual. Després de la guerra es van constituir els famosos centres de reinserció anomenats comunament correccionals. En aquesta mateixa època es va crear la Protecció Judicial de la Joventut (PJJ), que va conferir als nens d'un estatut jurídic diferent dels adults. Eren els inicis d'una espècie de psiquiatria infantil oficial, amb tot els errors que això comporta. (...) El final dels anys quaranta és una època traumatitzada: s'acabava de sortir de la guerra i, com en tots els períodes de crisis, els pares tenien altres prioritats que no pas l'educació dels fills. En cap moment se'ns va ocórrer adaptar la història a la nostra època: en primer lloc hauria d'abordar l'univers de les ciutats, de la reinserció, de la integració, de la delinqüència (...).

El tema de la infància és el més universal. Projectar-se en el passat permet escapar-se de les contingències de l'actualitat per concentrar-se en allò que és més universal: el sentiment d'injustícia i d'abandó en un nen que té els pares absents o que han desaparegut, i la rebel·lió o la inhibició que genera. Independentment de l'origen social dels nens que he escollit per a la pel·lícula, des del moment en que es van vestir amb la roba de l'època ja no foren res més que nens amb les mateixes pors, els mateixos desigs i les mateixes penes.

Des del primer moment vaig pensar en Gérard Jugnot (...). També és el coproductor de la pel·lícula. Confio plenament en el seu judici: és un excel·lent lector. Va llegir les tres versions del guió i en tot moment em va donar consells molt útils: té les idees molt clares sobre els problemes del guió.

Des d'un bon començament vaig decidir que el paper de solista havia de ser per a un veritable cantant. Sabia que seria molt difícil trobar-lo, però vaig tenir una sort enorme: en el nostre viatge per França buscant els millors cors per escollir el qui havia de gravar la banda sonora original de la pel·lícula, vam descobrir el jove Jean-Baptiste Maunier, solista dels Petits Chanteurs de Saint Marc, a Lió. La seva veu és excepcional i molt commovedora, i com les seves proves per al paper foren concloents, ni ho vaig dubtar. Per a la resta del cor, jo no volia joves actors professionals perquè m'agrada la part de joc que hi ha en els nens (...). Cercàvem els nens en els mateixos llocs de rodatge de l'Alvèrnia (Occitània). Després d'escoltar més de dos mil nens, vaig distribuir els papers i vaig descobrir entre ells autèntics actors. Només els parisencs Thédule Carré Cassaigne i Thomas Blumnethal tenien alguna experiència com actors i aconseguirem que s'integraren sense problemes amb els nois de la zona. Pel que fa a Maxence Perrin, el fill de Jacques, el seu paper de Pépinot és la seva primera experiència interpretativa.

Vam començar a treballar la música amb Bruno Colais pels volts de setembre de 2002, nou mesos abans de començar el rodatge. Volíem fugir de la imatge de nens de cor associada amb cançons de Nadal i vetllades vora del foc... Calia enfortir la música i no utilitzar pràcticament el repertori existent. Se suposa que la musica està composta per Clément Mathieu, un bon músic però que certament no representa que figura en l'avantguarda dels corrents musicals. La música era molt important a la pel·lícula i havíem de mostrar els progressos del cor i compondre una música senzilla i sense pretensions jugant més amb l’emoció que amb la investigació estilística. Tinc la sensació que he portat en el meu inconscient el guió de "Les choristes" des de fa molt de temps. He pogut exorcitzar alguns episodis de la meva infantesa i he pogut parlar de música, que segueix sent una de les meves grans passions. Com el personatge de Clément Mathieu, mai he arribat a concretar la meva carrera musical : un bon dia vaig decidir deixar-ho, i sabia que algun dia m’ho havia de plantejar seriosament per saber si havia estat un acte de valentia o covardia. Crec que es pot desxifrar allò que sóc a través de cadascun dels personatges...¡sense excloure el director!"


ACTIVITATS

1.- Hi ha alguna pel·lícula que us hagi marcat especialment?

2.- Creieu que el cinema pot despertar les ganes de millorar el món? Com?

3.- Coneixeu altres films sobre la infantesa? Quina opinió en teniu? I sobre la música?

HISTÒRIA D’UNA CORAL

"La coral existeix des de l'any 1986" explica Nicolas Porte, director de la Coral de Saint Marc, de Lió. "No va ser creada per a la pel·lícula, sinó que va ser una de les més de 200 corals infantils que van presentar un dossier responent a un anunci de la productora cinematogràfica". Poc temps després, la coral rebia la visita de Christophe Barratier, futur directors de "Les choristes", i de Bruno Coulais, compositor. "Buscaven un grup capaç de cantar amb senzillesa i emoció. Es tractava d'utilitzar les seves veus per elaborar el play-back sobre el qual els petits actors simularien que cantaven, però Barratier va descobrir Jean-Baptiste Meunier, un dels nostres solistes, i de seguida va pensar que ell podia ser Morangue, el protagonista."

L'èxit del film i dels discos ha fet que la coral de Saint Marc es replantegés moltes coses. "Ara disposem de molts més diners, i això s'ha traduït en el fet de tenir més alumnes i més professors, i de poder organitzar més bé les gires i el treball de tots". El règim actual que segueixen a Saint Marc és de vuit hores de música setmanals per aprendre tècnica vocal, solfeig i un repertori ampli.

Per Jacques Perrin, actor i productor del film, "la pel·lícula ha tingut tant d'èxit perquè parla de la infantesa, de totes les infanteses, és a dir, d'unes pors que tots hem passat: la de ser abandonats, maltractats, no aconseguir els nostres objectius i la de la separació". Perrin, a més, va estar en un internat entre el 1948 i el 1950, i això el va fer especialment sensible a la proposta de rodar una nova versió de "La cage aux rossignols", una cinta de Jean Dreville del 1945.

El cineasta Barratier té estudis musicals al Conservatori de París. "Això va facilitar molt les coses", reconeix Porte, "ja que sabia el que volia i la dificultat d'obtenir-ho. Jo vaig estar durant tot el rodatge fent de conseller de Gérard Jugnot, l'actor que dóna vida a Clément Mathieu, el vigilant que se serveix de la música per reconciliar els alumnes amb el món. Jugnot aprenia de seguida els gestos del director, trobava el ritme just. En aquest sentit, tot va ser molt agradable". Barratier, que debutava com a director de llargmetratges, no en té el mateix record: "La primera setmana va ser un infern. El primer dia vaig descobrir que m'havia equivocat en l'elecció d'un dels actors i el vam haver de reemplaçar, el segon va esclatar el grup electrogen i ens vam quedar sense llum, el tercer vam viure una pedregada com no s'havia produït a la regió en els últims 50 anys i el quart dia es va declarar la vaga dels (treballadors) intermitents de l'espectacle. Vaig arribar al cinquè dia sense ni un metre de pel·lícula vàlid i esperant que em cridessin de París per dir-me que el rodatge quedava suspès."

Avui ja sabem que les pors no es van materialitzar i que Perrin no es va equivocar en les previsions que va fer: "Em vaig dir que si a França hi ha més de tres milions d'infants que es dediquen a cantar en cors, era absurd que cap pel·lícula reflectís aquest interès."


ACTIVITATS

1.- Com es va fer la selecció de la coral Saint Marc per a la pel·lícula "Les choristes".

2.- Destaqueu com el director va descobrir el protagonista.

3.- Quin és el sistema habitual de treball de l'agrupació musical?

4.- Per què creu el productor de la pel·lícula que ha tingut tant d'èxit?

5.- Quins problemes es van presentar durant el rodatge?

6.- Expliqueu la frase: "La pel·lícula ha tingut tant d'èxit perquè parla de la infantesa, de totes les infanteses, és a dir, d'unes pors que tots hem passat."

Octavi Martí. "Darrere de l'èxit de "Los chicos del coro" hi ha la coral de Saint Marc". El País de les Estudiantes, 7 de març de 2005.

ENLACES INTERESANTES:
Cine y Educación

Documento sobre los Chicos del coro

Partituras de los Chicos del coro: entra en "Media" y en "Partituras"